Poc després d’alba es donava la sortida a la marató més plana d’Europa, a les 8:30 començava la Marató de Sevilla (42,195 km), 7.500 atletes corrien per una de les millors maratons del món, temperatura molt bona a la sortida, 12 graus, però que pronosticava que anava a pujar a mesura que passaven les hores, arribant als 22 graus, sent el hàndicap més important que van tenir els/les herois/nes.
De Fondistes Penedès corrien quatre atletes:
El Fran Patón que tornava als 42 km després de més de 2 anys, ho feia amb una marca de 2h 54’ un minut més que les dues ultimes maratons que havia corregut:
“He vingut per totes, a intentar estar per la 2h 45’ però no m’ha anat res bé, content de tornar a la distància”.
El Santi Hervás tornava a Sevilla dos anys desprès, arribava a meta amb 3h 07’, 4 minuts menys que en el mateix circuit de fa dos anys.
“La marató es resisteix, un altre dia d’agonia i calor, he sortit amb la llebre sub3. Anava ràpida, però em trobava bé, hem passat la mitjana en 1.28. Massa ràpid ja que anava, segons les llebres per a estar sobre 2.55,2.56, ja que l’última part és més favorable. En el 32 ja he notat que aquesta no era la meva guerra i he afluixat, en el 38 he col·lapsat i m’han donat rampes que m’han fet parar 30 segons. Tornar a córrer ha estat un suplici, en el km 40 ja anava de cor i sort del meu fill que m’ha acompanyat fins a la recta de meta, ja no veia ni la carretera. Al final 3.07:07, segona millor marca de sempre. Content per la marca, però una mica decebut per haver sortit tan ràpid i que m’hagi passat factura. Un dia de calor a Sevilla que ens ha posat en el nostre lloc”.
La Quima Baena que volia fer la seva tercera marató abandonava en el km 15:
“Anava genial, gaudint molt d’aquesta preciosa marató, pulsacions establertes no superant les 150 puls i ritme molt bo, alimentació perfecta, deures de 6 mesos realitzats i en el km 14 noto que se’m posa duro l’abductor dret, al 15 haig de parar perquè no podia posar el peu en el sòl, la moral pel terra, al final trencament fibril·lar d’abductor”.
El Joan Luque que va corre la marató de Barcelona al novembre i volia la seva 20ena marató també abandonava en el km 15:
“Vènia a Sevilla a gaudir el que pogués ja que no vènia bé, això de fer una marató 3 mesos després de l’altra és una bogeria que no ho tornaré a fer més, et carrega molt psíquica i físicament, total que vaig sortir a 130 pulsacions i anar menjant kms el ritme no m’importava gens ni mica,tant sol volia acabar, gaudia molt fins que en el km 15 veig a la Quima parada, em vaig ensorrar, no m’ho creia, Quima tenia molta feina darrere de les seves cames, no li tocava viure la part més amarga i dura de la marató, l’abandonament, em vaig parar i vaig veure que la cosa no pintava bé, pel qual ho primer és ho primer i abandonava amb ella, només em quedava acompanyar-la en l’autobús de la cua i animar-la en la mesura que podia, el silenci interior es va convertir en un crit de ràbia i de impotència al mateix temps, em volia canviar per ella, volia que continués corrent, no era just era la seva marató, les mirades de tots dos pèrdues ho deien tot, van ser moments durs, però és el risc que tenim que viure quan ens posem a la línia de la sortida, em va saber molt de greu, però tornarem”.
